Començar les pràctiques curriculars del màster és, per a mi, molt més que complir un requisit acadèmic. És el moment en què tot allò que fins ara havia estat teoria, reflexió o projecte comença a prendre cos, veu i direcció. És, en certa manera, el moment d’agafar el timó i començar a menar la nau amb consciència del rumb, però també amb respecte pel vent i per la mar que s’obri al meu davant.
Hui, a les 12:10 h, he tingut la primera presa de contacte amb el tutor de pràctiques del centre on desenvoluparé esta etapa. L’encontre, senzill i clar, ha estat ja una primera lliçó de funcionament institucional: una reunió on no he intervingut amb altres professors de Batxillerat per coordinar dues eixides, una a la Universitat de València i una altra que ja es projecta cap a Madrid, i després una explicació precisa sobre l’organització interna del centre en què ja hem estat parlant Alfons –el meu tutor– i jo. Ras i curt, la distribució dels espais, està pensada amb criteri i respectada. Es dibuixa una estructura en creu que separa etapes educatives –ESO i Batxillerat–. Detalls com estos, que poden semblar menors, són els que comencen a revelar la complexitat real del dia a dia docent, l’ordre, les sales, si no pots acabar com el triangle de les Marianes, perdut com un colom.
El centre on faré les pràctiques el sent ja com un espai travessat per vents diversos. Vents que no sempre bufen en la mateixa direcció, però que espero que em facen avançar. No cal dir-ne el nom per entendre’l: com en la tradició poètica que ens acompanya des de fa segles, hi ha llocs que només poden explicar-se des de la metàfora, des del moviment, des del trànsit constant entre calma i esforç. Aprendre a llegir eixos vents serà part essencial del meu aprenentatge com a futur docent.
Este inici arriba, a més, en un moment vital especialment significatiu. A partir del 16 de febrer, combinaré les pràctiques del màster, en l’especialitat de valencià, amb la meua tasca com a professor en una escola de repàs a Alginet. El canvi logístic que això suposa —reduir desplaçaments, guanyar temps i alé— no és només una qüestió pràctica, sinó també emocional: em permet dedicar-me amb més plenitud a allò que he volgut fer i que he decidit construir pas a pas.
Este blog, Menar la nau, naix precisament amb este propòsit: convertir les pràctiques en un espai de reflexió, d’observació crítica i d’aplicació real dels coneixements adquirits al llarg del màster. No com un diari anecdòtic, sinó com un exercici de consciència professional. Escriure sobre el que veig, el que sent i el que aprenc forma part també de l’ofici docent: pensar l’aula, pensar el centre i pensar-me a mi mateix dins d’eixe entramat.
Comence esta travessia amb ganes, amb respecte i amb una emoció difícil de dissimular. Sé que no sempre el vent serà favorable, però també sé que aprendre a navegar no consisteix a esperar la calma, sinó a saber ajustar les veles. I és just ací on comença de deveres el viatge.
